EL RAT PENAT

VISITA AL MUSEO DEL RAT PENAT

El dia vint-i-quatre de setembre de dos mil onze, varem visitar el Museu del Rat Penat de (Josep Almar), a Mas Canada de Sant Feliu de Guíxols.

La visita, estava organitzada per l’Esteva el pintor. Nosaltres hem arribat tard, sort que davant nostre, havien un altre gent que portava en Jaume Motas, que també fa com l’Esteva, tant un com l'altre ho fan per ajudar-l'hi. Hem estat una bona colla: Sílvia, Jordi i Marc; la Líber, Gloria de l’Emilio Guerra, el fill de la Julia que tenia la merceria al carrer Mina del Nord, i molta gent mes. ¡L’Esteva coneix a tothom!

El Museu del Rat Penat es una passada, es trist que un artista con el Josep Almar, no estigui reconegut com a tal per la gent del seu poble. Fa coses senzilles, però te una enorme paciència i la manera de veure el mon vers el seu tarannà, es fantàstica. Hem de reconèixer que la seva manera de veure les coses, es sorprenen per la gent que ens considerem “normals”. Quant analitzes els seus plantejaments, et fa pensar que potser es ell que te raó donat que ell fa broma de les coses que nosaltres creiem que son imprescindibles. Per eixample, el diner, per a ell, creu que serà la destrucció d’aquet mon.

A la sala principal del Museu, té un arbre fet de morter, on representa el seu mon esquematitzat en diferents branques, i a cadascuna hi planteja diferents qüestions. Ens va explicar que aquell mon es el que considera que ressorgirà desprès de la destrucció d’aquest altre, el qual serà aniquilat per la humanitat, dintre de poc. Dalt d’aquest arbre ha posat un Rat Penat. En aquestes branques, n’havien coses reciclades i senzilles com rellotges, figures fetes de claus, filferro que representaven escenes quotidianes.

Ah! I una cosa curiosa que ell diu, es molt important, son les baldufes, l’hi agraden molt les baldufes, perquè diu que l’equilibri del mon, està a les baldufes. Abans d’entrar a la sala principal del Museu, ens va mostrar un molí de vent vell que té instal•lat a l’esquerra, (al costat del camí). Ens va explicar com es podia fer servir per treure aigua d’un pou o ve per fer corrent.

Sabates per anar a votar

A la sala central i d’altres que hi son per el costat, té tots tipus d’objectes antics, eines, fotos, invents seus, miniatures de vaixells. En un racó baix veure unes sabates velles que tenien enganxades a les soles, unes motlles molt grosses. Quant li pregunto, em diu que son les sabates que té per anar a votar. Baix veure que tenia moltes eines antigues i em vaig interessar per un aparell, que els grapadots de perols de ceràmica que anaven per el meu poble quant jo era petit, feien servir per fer els forats a les peroles esquerdades, com si fos un ver bequí, però encara més rudimentari. Li baix dir que jo havia fet un relat sobre els “oficis antics” i l’estava buscant. En va comentar que no tenia res com això, però si tenia, (no sabia on), una miniatura d’un carretó d’Esmolets que era molt interessant, abans de n-ari amb bicicletes, feien el mateix, però amb un carretó.

La gent estaven boca badats, sobre tot els menuts, dons n’havien nens de 6 o 8 anys. En acabar aquesta part de la visita, ens va portar a la part mes important per ell “el seu taller”. (Evidentment, no era la mes important), però ell s’hi passava moltes hores allà, sobre tot a la nit, es per això que diu que el Rat Penat es ell. Jo coneixia el taller perquè quant varem comprar la maqueta del vaixell que li varem regalar a Bernhard per el seu 50 aniversari, les maquetes les tenia allà. Al rebedor tenia la bici psicodèlica que sol portar amb el casc de llums i invents que sembla que vingui del futur. Ens va explicar les anècdotes que va tenir quant vingué el President Montilla, amb els “Guarda Espatlles”, que no li deixaren passar al Moll per a saludar-ho y la de l’Artur Mas, que si es va fer una foto amb ell i li va posar el casc.

Del rebedor van passar al taller, on tenia una taula llarga i un mecano amb una màquina de vapor que feia funcionar amb corrent de baixa tensió. Tot amb productes i coses recuperades. Ens va comentar que un nois de catorze ò quinze anys, d’aquest que a col•legi no el podien corregir de cap manera, amb ell treballava i donat que era un nois intel•ligent funcionava de meravella. Això es el que ell volia que l’Ajuntament l’ajudés per fer com una mena de “pre- tallers”, on poder recuperar vailets problemàtics fent-les fer coses com ell n’havia fet tota la seva vida. Quant ell era jove, tampoc l’hi agradava massa la disciplina del col•legi.

Tornant al valor potencial que jo vaig veure a les coses que feia aquest Home, crec que l’Ajuntament, haurien de proporciona-l’hi un lloc on pugui desenvolupar tota la seva capacitat de creació artística que porta dintre seu. Si el lloc del seu museu no es l’adequat, que l’hi facilitin un altre, donat que l’Ajuntament te llocs suficients perquè pugui fer-ho. No conec la problemàtica que tenen entre ells, però també podrien arribar a una entesa i qualificar-l’hi a casa seva, lo que vol fer, amb control del Consistori, (be que ho estan fent amb altres casos que potser tenen mes categoria i sobre tot mes calés).

El cas es que en Josep Almar, continua revelant-se amb la gent que el considera una persona “tocada de l’ala”, un boig inclús algú pot arriba a creure que es un bufó, perquè es passeja per el poble amb un casc de llums i una bici estrafolària. ¡Ja voldria per mi aquesta bogeria!. Si algú te dubtes de com es realment en Josep, només ha de llegir el que escriu al seu Blog d’Internet i sabrà com pensa i que fa. També es pot llegir coses que opinen alguns amics seus importants que saben escriure les coses millor que jo. Un altre cosa que em crida l’atenció, en el seu Blog, es com parla dels seus amics que l’han ajudat i que ja no hi son entre nosaltres, Això en fa pensar que el seu Museu és un compendi de coses, on té obres de tos els seus amics que han volgut deixar-li amb ell, les seves petites obres d’art, confiant que amb ell, algun dia podran sortir a la llum. Aquest Home te, just el punt de bogeria, que necessiten els artistes per demostrar que son diferents, als que ens creiem que son normals!

La veritat es que si no es fa alguna cosa amb aquest Museu i si no li facilitem les coses al “Rat Penat”, (A ell no li agrada que li nomenin Josep, s’estima mes que li diguin Rat Penat, però jo el vaig conèixer abans de ser Rat Penat i em costa anomenar-ho eixís), ens podem trobar que un dia algú de fora se n’adoni del seu potencial, se l’emporti i ens quedem com sempre, (amb la gàbia d’or, plena mussols).