20 feb 2012

EL RAT PENAT

VISITA AL MUSEO DEL RAT PENAT






El dia vint-i-quatre de setembre de dos mil onze, varem visitar el Museu del Rat Penat de (Josep Almar), a Mas Canada de Sant Feliu de Guíxols.

La visita, estava organitzada per l’Esteva el pintor. Nosaltres hem arribat tard, sort que davant nostre, havien un altre gent que portava en Jaume Motas, que també fa com l’Esteva, tant un com l'altre ho fan per ajudar-l'hi. Hem estat una bona colla: Sílvia, Jordi i Marc; la Líber, Gloria de l’Emilio Guerra, el fill de la Julia que tenia la merceria al carrer Mina del Nord, i molta gent mes. ¡L’Esteva coneix a tothom!

El Museu del Rat Penat es una passada, es trist que un artista con el Josep Almar, no estigui reconegut com a tal per la gent del seu poble. Fa coses senzilles, però te una enorme paciència i la manera de veure el mon vers el seu tarannà, es fantàstica. Hem de reconèixer que la seva manera de veure les coses, es sorprenen per la gent que ens considerem “normals”. Quant analitzes els seus plantejaments, et fa pensar que potser es ell que te raó donat que ell fa broma de les coses que nosaltres creiem que son imprescindibles. Per eixample, el diner, per a ell, creu que serà la destrucció d’aquet mon.

A la sala principal del Museu, té un arbre fet de morter, on representa el seu mon esquematitzat en diferents branques, i a cadascuna hi planteja diferents qüestions. Ens va explicar que aquell mon es el que considera que ressorgirà desprès de la destrucció d’aquest altre, el qual serà aniquilat per la humanitat, dintre de poc. Dalt d’aquest arbre ha posat un Rat Penat. En aquestes branques, n’havien coses reciclades i senzilles com rellotges, figures fetes de claus, filferro que representaven escenes quotidianes.

Ah! I una cosa curiosa que ell diu, es molt important, son les baldufes, l’hi agraden molt les baldufes, perquè diu que l’equilibri del mon, està a les baldufes. Abans d’entrar a la sala principal del Museu, ens va mostrar un molí de vent vell que té instal•lat a l’esquerra, (al costat del camí). Ens va explicar com es podia fer servir per treure aigua d’un pou o ve per fer corrent.

Sabates per anar a votar
A la sala central i d’altres que hi son per el costat, té tots tipus d’objectes antics, eines, fotos, invents seus, miniatures de vaixells. En un racó baix veure unes sabates velles que tenien enganxades a les soles, unes motlles molt grosses. Quant li pregunto, em diu que son les sabates que té per anar a votar. Baix veure que tenia moltes eines antigues i em vaig interessar per un aparell, que els grapadots de perols de ceràmica que anaven per el meu poble quant jo era petit, feien servir per fer els forats a les peroles esquerdades, com si fos un ver bequí, però encara més rudimentari. Li baix dir que jo havia fet un relat sobre els “oficis antics” i l’estava buscant. En va comentar que no tenia res com això, però si tenia, (no sabia on), una miniatura d’un carretó d’Esmolets que era molt interessant, abans de n-ari amb bicicletes, feien el mateix, però amb un carretó.

La gent estaven boca badats, sobre tot els menuts, dons n’havien nens de 6 o 8 anys. En acabar aquesta part de la visita, ens va portar a la part mes important per ell “el seu taller”. (Evidentment, no era la mes important), però ell s’hi passava moltes hores allà, sobre tot a la nit, es per això que diu que el Rat Penat es ell. Jo coneixia el taller perquè quant varem comprar la maqueta del vaixell que li varem regalar a Bernhard per el seu 50 aniversari, les maquetes les tenia allà. Al rebedor tenia la bici psicodèlica que sol portar amb el casc de llums i invents que sembla que vingui del futur. Ens va explicar les anècdotes que va tenir quant vingué el President Montilla, amb els “Guarda Espatlles”, que no li deixaren passar al Moll per a saludar-ho y la de l’Artur Mas, que si es va fer una foto amb ell i li va posar el casc.

Del rebedor van passar al taller, on tenia una taula llarga i un mecano amb una màquina de vapor que feia funcionar amb corrent de baixa tensió. Tot amb productes i coses recuperades. Ens va comentar que un nois de catorze ò quinze anys, d’aquest que a col•legi no el podien corregir de cap manera, amb ell treballava i donat que era un nois intel•ligent funcionava de meravella. Això es el que ell volia que l’Ajuntament l’ajudés per fer com una mena de “pre- tallers”, on poder recuperar vailets problemàtics fent-les fer coses com ell n’havia fet tota la seva vida. Quant ell era jove, tampoc l’hi agradava massa la disciplina del col•legi.

Tornant al valor potencial que jo vaig veure a les coses que feia aquest Home, crec que l’Ajuntament, haurien de proporciona-l’hi un lloc on pugui desenvolupar tota la seva capacitat de creació artística que porta dintre seu. Si el lloc del seu museu no es l’adequat, que l’hi facilitin un altre, donat que l’Ajuntament te llocs suficients perquè pugui fer-ho. No conec la problemàtica que tenen entre ells, però també podrien arribar a una entesa i qualificar-l’hi a casa seva, lo que vol fer, amb control del Consistori, (be que ho estan fent amb altres casos que potser tenen mes categoria i sobre tot mes calés).

El cas es que en Josep Almar, continua revelant-se amb la gent que el considera una persona “tocada de l’ala”, un boig inclús algú pot arriba a creure que es un bufó, perquè es passeja per el poble amb un casc de llums i una bici estrafolària. ¡Ja voldria per mi aquesta bogeria!. Si algú te dubtes de com es realment en Josep, només ha de llegir el que escriu al seu Blog d’Internet i sabrà com pensa i que fa. També es pot llegir coses que opinen alguns amics seus importants que saben escriure les coses millor que jo. Un altre cosa que em crida l’atenció, en el seu Blog, es com parla dels seus amics que l’han ajudat i que ja no hi son entre nosaltres, Això en fa pensar que el seu Museu és un compendi de coses, on té obres de tos els seus amics que han volgut deixar-li amb ell, les seves petites obres d’art, confiant que amb ell, algun dia podran sortir a la llum. Aquest Home te, just el punt de bogeria, que necessiten els artistes per demostrar que son diferents, als que ens creiem que son normals!

La veritat es que si no es fa alguna cosa amb aquest Museu i si no li facilitem les coses al “Rat Penat”, (A ell no li agrada que li nomenin Josep, s’estima mes que li diguin Rat Penat, però jo el vaig conèixer abans de ser Rat Penat i em costa anomenar-ho eixís), ens podem trobar que un dia algú de fora se n’adoni del seu potencial, se l’emporti i ens quedem com sempre, (amb la gàbia d’or, plena mussols).



15 feb 2012

PROCESOS POLITICOS EN MARCHA (II) Democracia real....

Sant Feliu de Guíxols, 24 de Enero de 2012.




LA FALTA DE DEMOCRACIA REAL, EN LA MAYORÍA DE PAISES DE OCCIDENTE

Lo de Democracia real queda que ni pintado, cuando hice el enunciado de los temas que iba a tratar, no caí en la palabrita esta de (real), que normalmente tiene dos acep-ciones, ahora cuando la he querido desarrollar, me he dado cuenta de mi torpeza y me he quedado como Guardiola en la rueda de prensa, que se le escapó decir “¿porqué?” e inmediatamente se dio cuenta de que había tenido un lapsus e hizo un mutis, dicien-do que valla palabrita se le había escapado. (Por lo de Mourinho, claro).

Esta reflexión, quizá no tenga mucho que ver con el tema económico, ni tal vez siquie-ra con el político, pues es posible que solo sea una cuestión de principios y moral. Mu-chas veces lo he comentado, yo pienso que una Monarquía, aunque sea Parlamentaria, no tiene nada que ver con la Democracia.

La Democracia es una palabra griega que define una forma de organizarse política-mente las gentes de un Estado, Pueblo, Ciudad, País, en torno al cual, tienen una afi-nidad: geográfica, cultural, de idioma, de religión, etc. Esta forma de organización, se basa en que sus gobernantes son elegidos por el pueblo soberano, a través del voto en Sufragio Universal en Elecciones periódicas.

Desde luego, hay una condición que debe ser imprescindible, (la “Dêmos” griega), el pueblo, las gentes a las que gobernar. También un sitio o lugar que tiene que tener unos límites físicos determinados, aunque puedan variar con el tiempo. Las demás condiciones, no son imprescindibles, pues hay países ó ciudades que tienen varias len-guas, varias religiones, diferentes razas y culturas. Democracia, en la clasificación aris-totélica, de las diferentes formas de Estado, se opone a la de Monarquía, (gobierno de una sola persona) y a la Aristocrática (gobierno de una minoría o clase social superior).

Filosóficamente es la única forma legítima de organización del Estado, y puede sinteti-zarse en la famosa frase “gobierno del pueblo por el pueblo y para el pueblo”, en el sentido, de que no basta que los fines del poder se dirijan al bienestar de los ciudada-nos, (condición que se da también en el Despotismo Ilustrado), sino que así mismo el cuerpo de ciudadanos participe de forma activa en el poder. En su actual concreción histórica esta forma de estado, establecida en la mayoría de países civilizados, arranca del principio Rousseauniano del “Contrato Social”, adoptado por la Revolución France-sa. Distinguimos en ella los siguientes elementos:

1º Soberanía popular. El poder de tomar decisiones corresponde en última instancia al cuerpo político de los ciudadanos, que lo ejerce directamente o por representación.

2º Igualdad legal del ciudadano.

3º Libertad individual (exposición del pensamiento, asociación, conciencia, trabajo, etc.).

4º Publicidad.

5º Responsabilidad de los órganos de gobierno ante el pueblo.

6º Régimen de mayorías, con respeto para las minorías.

7º Estado de derecho. Normalmente, la democracia adopta la forma de gobierno co-mo República, que es lo lógico, pero en numerosas ocasiones el sistema democrático lo encontramos en Monarquías Constitucionales o Parlamentarias.

En cambio una Monarquía, no funciona así. Los Reyes, nacen y se mueren siéndolo, además, cuando se mueren, continúan siendo reyes sus hijos, nietos…. Y así eterna-mente. ¿Dónde está la Democracia en estas situaciones?

En Occidente, hay muchas Monarquías, unas Parlamentarias y otras no tanto, con lo que serian Dictaduras puras y duras.

En España, no hemos tenido manera de deshacernos de este Régimen político que nos degrada tanto. Y no ha sido porque nos falten ocasiones para hacerlo, Pensemos en la oportunidad de las Cortes de Cádiz, con la Constitución Liberal de 1812, ahora se cele-bra el 200 aniversario de la misma. Tal vez tengamos una forma de que la gente se conciencie de lo absurdo que es. Quizá el caso Undargarín, ayude en este sentido, tal vez las gentes, (y los Partidos Políticos, claro), se den cuenta de una vez de que esta-mos en un error manteniendo esta postura tan absurda.

También el final del franquismo fue una buena oportunidad para instaurar una Repú-blica Federal en España. Quizá Franco y la ETA, aunque por motivos bien distintos, hayan tenido mucho que ver en ello.

Franco: Por su obsesión y manía de dejarlo todo, “Atado y bien atado” y no darse cuenta de que una vez él muerto, España seguiría el ejemplo de Europa y además el problema de la España Una Grande y Libre, era el Estado europeo que menos condi-ciones presentaba para ello. Él mismo era gallego y pudo pensar en lo diferente que es un gallego de un catalán o un murciano. Bien seguro que no quería a España tanto co-mo decía. Posiblemente nos dejó de sucesor suyo al Rey, precisamente para eso, que nos chincháramos y hacernos el más daño posible.

ETA: En los tiempos del franquismo hicieron una labor social que se hubiera podido ver en la historia como heroica, pero una vez muerto Franco e iniciada la transición, debie-ron dar una tregua y esperar a ver como se desarrollaban los acontecimientos. La Iz-quierda Abertzale, sin ETA, hubieran conseguido más, haciendo política que matando gente y los Ultras de este país, no hubieran tenido la excusa para provocar el 23-F, ni hacer que muchos españoles crean que el Rey nos salvó de caer en otra Dictadura con su actuación en aquella noche memorable. (Memorable para él, claro).