La Garrotxa Riu Borró

Excursió a la Garrotxa (Vall del riu Borró).

20 d’abril de 2016
Diumenge passat, l’Andreu em va comentar, si volia anar amb ell i una colla d’amics seus, a fer una excursió caminant per Sadernas i la Vall de Sant Aniol, dimarts 19 d’abril.

La Muntada, (Setmana Sta. de 1990)

En principi, l’hi vaig dir que no per què els dimarts és el dia que venen els fills a dinar a casa i jo vaig a buscar la meva neta Alexia, al col·legi de Platja d’Aro....

El fet que anessin una colla gran, per què em va dir que pot a ser que no hi capiguem tots en un sol cotxe, però, sobre tot el lloc ¡Sant Aniol!!. Jo no he tornat a la “Muntada”, l’esplanada a on fèiem les acampades, fa més de 25 anys. El cas és que m’ho repenso i vaig dir que si, preocupat per la meva resistència física en una caminada tan llarga. Segons em va dir el meu germà, sempre vindria algú més flux que jo.

Be doncs, despertador a les 5:00h, la Carmela prepara l’esmorzar mentre jo acabo de endreçar totes les coses que em portaré, esmorzem junts i...

 Sortida de Sant Feliu amb el cotxe del meu germà Andreu a les 5:45h, arribada a Sarrià a les 6:30h. Sorpresa per part meva, ja que només érem tres, en Pau i nosaltres dos. Pau és un noi que viu a la Bisbal, jo no el coneixia i ara, després de una llarga jornada trescant un bon tros de Garrotxa, crec que ens coneixem una mica mes.

Fa poc temps que viu a la Bisbal i va viure disset anys a Olot. Si he de fer un petit anàlisi de la personalitat d’en Pau, diria que és un home una mica introvertit. Està enamorat, fascinat per els boscos i les muntanyes de la Garrotxa. Al marge d’aquets atributs de psicoanalista que jo m’atorgo i que tants ensurts m’ha donat, (hauria de pensar que només soc un simple paleta jubilat!!!)

En Pau, quan va arribar a Olot, sent una persona forana que s’estima la natura, la respecta i gaudeix de ella, no entenia que la gent llogarrenca no ho fes així. Crec que aquest és el motiu de què, segons explicava, no tenia sintonia amb gairebé  ningú d’allà. De vegades es trobava amb caçadors o d’altres excursionistes que feien com ell.

Crec que això pot tenir la següent explicació: Tota la gent que som d’un lloc determinat, no solem aprecià ni valorar les coses importants del lloc d’on son. Tant si parlem de monuments històrics, personatges o meravelles de la natura, com és el cas que ens ocupa. Posaré dos exemples de Sant Feliu:

1)      Fa tres dies, vaig anar a la presentació d’un llibre que ha escrit un amic meu d’aquí, sobre el Setge de Girona a la guerra del francès de 1809, on un heroi va morir afusellat a Pont de Molins amb 24 anys. El capità Narcís Massanes de Sant Feliu de Guíxols. Ha estat el protagonista principal de la seva novel·la. Doncs, texts anglesos que lloen aquests herois, inclòs als Estats Units n’hi ha un monument on estan els noms de tots els herois d’aquella gesta, també el del capità Massanes. Abans de la guerra del 36, en temps de la República, les seves despulles, van se portades, de Pont de Molins al cementiri de Sant Feliu. Doncs gairebé ningú d’aquí sabem on és la seva tomba. Ni l’Alcalde que va assistir a l’Acte ho sabia fins fa poc temps.

2)      El Monestir Benedictí de Sant Feliu de Guíxols, (S. X), es el monument més important que tenim al poble. Ho conformen: La Porta Ferrada, l’Abadia, l’Arc de S. Benet, la Torre del Fum, la Torre del Corn, l’Hort de l’Abat i tota una sèrie de sales, on es fan els actes importants i les exposicions. La més important, la del Museu Thyssen. Doncs, n’estic segur que més del 80% de la gent de Sant Feliu, no el coneixem bé. En canvi, anem sovint a milers de Km. a veure coses menys importants, on ens posen un Guia i ens fiquen tota la informació d’aquell lloc, ens claven un fotimer de calés i tornem a casa tant contens de lo bé que l’hem passat.

Pau, a la gent de la Garrotxa els passa això. Com que han nascut allà, estant tips de veure arbres i muntanyes. Sempre el mateix!! Somien poder anar a banyar-se un dia a la Costa Brava.
Mare de Déu, com m’enrotllo!! Torno a l’excursió...

Bé, continuo... En canvi allà, a la Garrotxa, sempre anava sol, estudiava el terreny, agafava la motxilla i el tallantó arribant a llocs impossibles i meravellosos. Tot això, l’hi ha costat molts esforços, anys i també satisfaccions, ara té la seva tranyina de corriols on aprofita d’altres de caçadors, antics camins que s’han tancat per què ara no passa ningú.  Una altre cosa que m’ha agrada’t que fa és que si un lloc té nom i el coneix el marca o anomena així, però si no ho sap, o pot a ser que no en tingui, ¡li posa ell.!

Altre cosa que inicialment m’ha preocupat i sorprès, ha estat que no hem anat a Sant Aniol! Hem arribat a Argelaguer i hem pujat a la dreta, capa Tortellà, Sales de Llierca i la vall del Riu Borró. Jo anava de “pardillo”, doncs l’Andreu, ja coneixia allò i en Pau era el nostre guia i verdaderament l’expert als indrets més recòndits de la Garrotxa i  aquesta zona l’hi té un apreci especial.

Bo, pot ser que comenci el relat de l’excursió...

Amb el cotxe vam arribar, a través de una pista molt bona, on hi havien inclòs parts asfaltades, fins el començament del sender del Roure Guixè, a les 7:31h. Ens vàrem preparar tot, i començarem el descens per un corriol que baixava, capa el fons de la llera del Riu Borró.
A les 7:54h estaven al Planot de la Cabana.

Llavores, vàrem començar a davallar seguint pausadament les corbes de nivell, encara que el camí aquest, no era tan pendent. Curiositat era que en Pau, cada vegada que trobàvem un torrent, ens aturàvem i marcava les coordenades amb el GPS que portava i l’anomenava, (1r. Torrent) 8:04h....

A mesura que ens anaven baixant per aquell corriol tan maco, fins a 5 Torrents, que varen trobar, entre el 3r. i el 4rt. Torrent, van passar per les Feixes del Romaní i un forn de calç. Capa el final d’aquell camí, teníem una panoràmica fantàstica.

Tal com he comentat al principi, el següent camí per a on havíem de baixar, ens l’ havíem deixat en rere perquè en Pau, no hi trobava la marca. Finalment ho va fer i vàrem baixar capa una casa molt deteriorada que es diu Vellurs, 8:59h.

 

 

Aquí deixem el camí per anar a veure un lloc molt interessant, que es diu, La Balma de Can Centé. Al peu del penya-segat que fa el Cingle, tot ell de color gris, suposo que per les característiques de la roca granítica, aquesta Balma, la roca es de color ocre, pel fet que deu ser un altre tipus de roca. La part més baixa de la Balma, inclòs fa com una cova i crec recordar que també tenia aigua. Aquest lloc es una mica esgarrifós, donat que on eren nosaltres, hi havia roques molt grosses que hi havien caigut no feia massa temps. Jo vaig pujar per una que tenia un arbre a sota, amb les fulles seques, però totes encara.

 

            Balma de Can Centé

 Vam marxà una mica més endavant i en una esplanada petita, lluny del perill, vam esmorzar 9:14h. Davant on esmorzaven, hi havia un Menhir molt gros, evidentment natural, fruit probablement de despreniments llunyans.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

Acabat d’esmorzar, vàrem tornar a Vellurs per prendre de nou el corriol i baixar al riu. Abans d’arribar a la llera, vam trobar La Font de Vellurs. El riu el van passar pel Gual de Vellurs, 10:22h. Evidentment que, tan la llera del riu com les fonts que hem trobat, no rajava aigua.

 

  

 

Tornem a enfilar un corriol de pujada, es biajat a la nostra dreta. Primer trobem el Coll de Pedra, a uns 20 minuts del riu, i poc després, arribem a L’Esquei, (10:55h.) La punta d’un cingle amb una panoràmica de la vall, fabulosa!! L’esquei, no deu tenir mes de 50 metres de llarg per 10 ó 12 d’ample i només veure’l, li vaig comentar al meu germà, ¿què li recordava allò? (Los dientes de la vieja), vàrem dir tots dos a l’hora.

Al nostre poble, Tózar, hi havia un lloc a la sortida capa Colomera, on el camí travessava un terreny amb moltes pedres que sortien de terra, però no tan juntes ni tant punxants. Aquell lloc, la gent del poble l’hi diu així.

Per passar l’Esquei, el camí es perdia i les pedres són tan punxegudes i juntes que has de passar per sobre de les punxes afilades semblants a les aixes i eines dels homes primitius. (Tota aquesta gent de l’Edat de Pedra, devien anar-hi allà per fer-s’hi les seves armes). Nosaltres varen fer la broma d’anar a la guaita per no caure de cul allà i les possibles conseqüències!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Continuem pujant el corriol, però ara capa l’esquerra i arribem al Coll d’Esquer+???, 11:01h. i poc desprès a la Miranda del Menhir. Com quedava, mes o menys a l’alçada de la Balma de can Centè, des d’aquí podíem veure bé el canvi de color de la pedra, al Cingle del davant. Amí, l’ impressió que hem feia era, com si el Cingle fos un enorme queixals amb una caries.

Comentem que la Balma s’ha produït per que el terreny deu ser mes fluix i amb possibles composicions de ferro, coure o quelcom eixís i amb les filtracions d’aigua, es trenca la pedra. També es veu perfectament el Menhir. (Jo he mirat bé, però no veig en Pau ni l’Andreu sobre d’ell...)

 

Bo.. seguim el corriol tranquil·lament, i al cap d’una estona, troben una altre lloc interessant que es diu la Balma Birol, 11:21h. Aquesta es normal, (al menys de color).

 

 

 

 

Llàstima no haver fet una foto, al Mirador del Menhir, doncs així haurien pogut veure l’efecte de la càries del cingle de Can Centé. ¡La propera excursió,!!

Continuen pujant i arribem a una pista. El corriol surt a un recó del camí. Pau l’anomena, PK del Panda (Coll Perer) 11:36h. Quan ell vivia a Olot, sovint feia aquest mateix recorregut, però a l’inrevés, tenia un Panda que l’aparcava allà i per això li va posar aquest nom.

Vam agafar aquesta pista, capa la Masia de Can Bosc, i quan passarem 300 ò 400 m. sortia un corriol a l’esquerra que baixava una mica, però no amb massa pendent. En Pau va dubtà un moment, si agafa-li-ho o continuar per la pista, que anava al mateix lloc, però mes planer.

Finalment vàrem continuar per la pista.

Després de diverses corbes molt sobtades per passar els diferents torrents, vam arribar al Mas de Can Bosc. És una Masia restaurada i habitada. Curiosament, amb un tros de terreny que l’envolta, està ballada i es veu la pista que continua per a dintre del terreny ballat i passava per el costat de la casa. Ara han fet un camí nou per a sota de la balla. A l’altre costat de la finca, hi ha un portal de ferro que és l’entrada de la casa i també trobem el desviament de la pista, capa avall. Continuem una mica més endavant i trobem un camí que ens porta a un pla, encreuament de diferents corriols.

(x de la Serreta) 12:16h. En Pau ens fa deixar les motxilles, penjades amb un arbre i ens endinsem pel mig del bosc, fins que trobem un corriol molt atapeït per a on semblava que feia anys que no passava ningú.

Efectivament, es poc freqüentat  i ell feia un any que no hi havia passat per allà. Pau coneixia molt bé el lloc. L’Andreu i ell, se n’anaven obrin camí amb els tallants i jo darrera d’ells. En un revolt vaig veure que anaven per a sobre d’un cingle, encara que en cap moment el camí era perillós. Quan vàrem arribar al final, vam sortir a una mena de balcó, on ja no hi havia arbres al davant ni res que ens prives la magnífica panoràmica de tota La Vall, des d’un lloc verdaderament Privilegiat. Vam fer fotos i vam seure una estona, contemplant aquella Meravella. (La Serreta) 12:43h.

 

La serreta d'en Pau

 

 Per tornar vàrem passar pel mateix lloc, fins a l'esplanada on hi havíem deixat les motxilles. Les vam agafar i van començar a baixar, per un camí marcat que en Pau ens va dir que també l'utilitzaven els caçadors, capa la llera del riu Borró, però més amunt.

13:36 h. Miranda al Bosc de Canes. Això era al costat de la llera del riu. Tot i això, no vàrem acabar de baixar. Pau va buscar un camí que pujava pel costat esquerre del riu, per portar-nos a un altre lloc fantàstic de l'excursió que li diuen L'Estadi. 13:56 h.

Al peu d'un penya-segat, en una esplanada bastant gran, el corrent del riu, lliscà la pedra de la paret vertical, fent una Balma natural i peculiar, doncs depenent del cabal, suposo que amb el transcurs dels anys, ha quedat la pedra, formant una grada amb diferents esgraons i amb la curvatura perfecta. A les fotografies es pot veure la curvatura de les grades, la diferència d'alçada dels esgraons i el cobert que fa la Balma, com si fos un estadi de futbol, de teatre o música.

 

 

                           Coliseum riu Borró
 

 

Després de les fotos de rigor, comencem a baixar per la llera del riu a través d’unes Gorgues seques. Poc desprès d’anar baixant, en una d’elles on tocava l’ombra, vàrem dinar. Ja eren dos quarts de tres de la tarda.

Deixant les gorgues, continuen per la llera avall fins que vàrem trobar a la dreta, un corriol dels exclusius de Pau, molt maco. A tot el recorregut hi havia, cinc o sis rotllanes que hi havien estat Carboneres i que ell les anomenava amb noms de la seva collita.

                       Collet de Sta. Maria

A la sortida de les rotllanes, com era difícil trobar el camí, feia marques col·locant pedres a peu dels arbres.

L’ultima era El Collet de Sta. Maria, on tenia fet quasi un monument amb pedres, tipus senyals, però de un metre d’alt. 15:12h

 

 

Continuen pujant i amb 30 minuts, som a Coll Mercè, on hi havia una pista que crec era la mateixa on estava el cotxe, però mes enrere. 15:40h

Pau proposa agafar un corriol que sortia a mà esquerra, que seria mes divertit.

Amb 3 minuts hi érem a un Forn de Cal.

 

 

La resta del camí, fins arribar al cotxe, el van fer tranquils, relaxats i contents. L’Andreu i jo anaven comentant anècdotes de els temps últims viscuts a Puente Genil i en Pau, reflexiu, pensant a les seves coses!

Arribada al final del Sender del Roure Guixé. 15:56h

 

Hi havien passat 8 hores i mitja per fer aquest circuit, estaven cansats, però molt contents! En Pau, donat que era d’hora per tornar, ens va proposar anar amb el cotxe a veure una cosa que ens agradaria, ¡ no hauríem de fer gaire esforç!!. Evidentment vàrem estar d’acord i vam continuar amb el cotxe per la pista, uns 5 ó 10 minuts. Primer varen trobar una font, (????) que rajava aigua, (no varen baixar del cotxe). Dos o tres corbes mes endavant ens vam aturar, deixem el cotxe al costat de la pista i ens enfilem per un camí, capa mon de la muntanya, seguin uns rètols escrits en troncs.

 

 

 Pujant per aquell Sender uns 200 metres, a peu del Torrent de l’Orri, varen trobar aquest Arbre Monumental, Teix del Torrent de L’Orri. 16:22h

 

 

  

Ara si que girem cua, baixem per la pista comentant i mirant els llocs on hem passat i quan hem arribat a les primeres cases, mes o menys a la alçada de Tortellà, hem trobat dos nois. Aquestes dues persones, han estat les úniques que hem vist a tota l’excursió.

El que si hem vist al dematí quan arribaven, ha estat un mufló, (es una mena de cérvol però amb les banyes molt recargolades com les cabres). L’hem vist des del cotxe quan arribaven. Quan ens ha vist, ha fet quatre o cinc metres per la pista i s’ha endinsat a l’esquerra cap a mon. ¡Això si, sense presa!

Baixant hem passat per Argelaguer, hem pres una cervesa en un bar on hi havien coses antigues, com un seient de barber i d’altres semblants. Ràpid, pugem al cotxe i marxem capa Sarrià, on deixem a Pau i nosaltres tornem a Sant Feliu.

¡Fi d’una Magnifica Excursió!!!