Diada de Catalunya, 2015

Dia 11 de setembre de 2015, divendres

Aquesta Diada de l'onze de setembre, no ha estat com les ultimes que hem viscut els darres anys.
Primer dia de la campanya electoral a les eleccions del 27S.

El bloc polític independentista, han tingut molts problemes per arribar a un acord i presentar una llista única, donat que les forces dels partits polítics, eren tan diverses en quant a la seva ideologia, afegint a més, el tema de l'atac ferotge del govern central al President Mas, acusant-lo de corrupte, com a mínim al seu partit.

ERC, no estava còmode amb el soci que hi havia de acceptar, tant per la diferencia ideològica, com per el tema de la corrupció.

En canvi, les associacions civils, si que ràpidament s'han entès i d'alguna manera, han obligat als polítics a posar se d'acord i deixar de banda, les seves diferencies, prioritzant el tema principal, que és la construcció de la República Catalana. Ell, Artur Mas, que va encetar el Procés, també tenia la clau de les eleccions, donat que era lliure de convocar-les, o esperar un any i mig més. D'altre banda, si es presentava com a President de CDC, amb els seus companys de partit, els seus adversaris, tindrien motius suficients per destrossar-lo amb el tema de la corrupció.

Degut a això  la CUP, s'ha agut de desmarcar de la llista única, perquè no volen investir president a Mas.

Resum de tot això. Han arribat a uns acords que de moment, la llista aquesta, que es diu, "Junts pel Sí", aplega: CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI. També hi son el partit de l'escissió del PSC, amb Marina Geli, Magdalena, el partit SUMEM de caire andalusita, etc. El primer de la llista, no és el President Mas, és Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras.... 

A banda de això, si guanyen amb majoria absoluta, el President seria, Artur Mas, farien un govern de transició, per preparar les estructures d'estat, eines imprescindibles, per crear un Estat Independent: Hisenda, Cultura, Justícia, Educació Transports, Industria, etc. Al mateix temps, intentaran obrir negociacions amb el Govern Espanyol, la Unió Europea, ONU, i organismes internacionals. Estimen una provisionalitat de 18 mesos, per la redacció d'una Constitució, que es sotmetrà a Referèndum del Poble de Catalunya, i amb la seva aprovació, si és el cas, es donarà per constituïda LA REPÚBLICA CATALANA.

Tornant en rera, deixant aquesta idíl·lica situació, com si no sabéssim quin adversari hi-ha al darrera. Somiar, no costa res!!

L'Artur Mas, va convocar les eleccions aquestes, al febrer o març, d'aquest any, amb la intenció de fer-les plebiscitàries, (com no ens varem deixar fer el Referèndum), convocant aquestes eleccions autonòmiques i fent una llista única tots els partits que llavores estaven per l'independència, ens podrien comptar. El problema que han tingut, ha sigut polític i el President Mas, ha estat el més agosarat i generós, oferint-se a fer una llista única, a la que ell, podria ser el primer, o l'últim. Amb això, crec que ERC ha jugat una mica brut, posant en perill tot el procés. Si bé, es legítima la seva aspiració com a partit polític.
Finalment, han decidit fer-lo d'aquesta manera, després de moltes negociacions.
Amb totes aquestes maniobres polítiques, molts companys de viatge, s'han quedat pel camí. Els primers, van ser IC-V, el Senyor Herrera, va ser la primera baixa. Després, amb Unió, també es va produir la separació de CiU, traumàtica, per que portaven 37 anys de coalició. Unió, mai han estat independents, per tant quan Mas els hi va plantejar que es defineixin, van fer una consulta als seus militants, marxar o quedar-si, va guanyar el SI, per la mínima, 51%-49%. Això va crear molta polèmica entre ells i una bona part, es va quedar amb Convergència.
L'altre partit que també s'ha despenjat, no de l'independència, però si de la llista de Junts pel Si, ha estat la CUP. Ara han canviat de lideres, o s'han afegit mes. El periodista i escriptor, Antonio Baños, es presenta com a núm. 1 per Barna. a aquestes eleccions. Aquest Partit, es defineix, com Assembleari, anti-capitalista, independentista, Republicà... entre altres coses. David Fernandez i Quim Arrufat, que han estat molt participatius, com a Diputats, han passat a segon pla i agafat les regnes, Antonio Baños.  Aquestes i les darreres eleccions, s'ha posat de moda presentar-se a les mateixes, amb coalicions de partits o plataformes civils, amb independents, (no sol, els del Procés).
Quan el President Mas, va dir que convocaria eleccions avençades al Parlament, (tenint majoria absoluta per governar; CDC+ERC), va voler fer un Plebiscit. També va dir la data d'aquestes eleccions, 27 de setembre. Un dels motius per triar aquesta data, va ser per que el dia de la Diada, 11-09-15, aquest seria el dia de començament de campanya electoral.
Bé, els altres partits polítics, l'acusen, (a Junts pel Sí), de fer-se seva la Gran Manifestació de la "VIA LLIURE", consistent a emplenar la Meridiana de gent, de Sant Andreu fins el Parlament, deixant un passadís al mig per passar un punter gros, com els que teniem tots els que hi vam anar, per fer les diferents coreografies.
Jo no vaig veure cap diferencia, entre les darreres manifestacions en quan a ànims reivindicatiu, passió de la gent, civisme, festa, cap pancarta identificat-iva de partits?.... Però de estelades i crides de - In..Indà...independència...à. Tants, com sempre! Assistència!= 1.400.000 persones, mínim... els organitzadors, diuen que més??? Deixem-ho així.
La qüestió és que els organitzadors, han estat, com sempre, l'Anc i Òmnium. Donat que aquestes plataformes, son la part mes important de la llista de Junts pel Sí, els altres partits, tenen raó de queixar-se. Però que no diguin que son Independentistes, ni que ningú els hi ha pres l'esperit de l'onze S. Aquests partits els importa un "Pepino" el que significa això! La gent que lluitaven a Barcelona el 1714, no ho feien per un grapat de vots!!!

Fa una hora que intento escriure, les meves vivències de avui, el viatge a Barcelona, la trobada amb les meves germanes, cosins i cunyats a peu de la mani.., ells van marxar ahir i han dormit allà.
Es la tercera vegada que vaig tot sol, per que la meva dona, no pot ficar-se en aquestes gentades, tal com està de la vista. Ara sí, a votar! Anem tots dos plegats, agafats de la mà. L'altre dia, em deia que va ser ella, que em va recomanar votar, els partits nacionalistes, donar recolzament als interessos de Catalunya. (Fa molts anys).
Fa dies que tinc el tiquet d'autobús. A les 12:30 h. estava a l'estació de busos, amb l'equipament adient a la motxilla, dos entrepans, aigua, una senyera, el punt de color lila, una llibreta i un llapis.
Amb les llistes de repartiment dels busos, m'ha tocat el núm 4, seient 38 . L'encarregada és la Núria Murlà. Hem sortit a la 13:00 h i jo anava sol, he trobat la Dolors que viu al pis de Andrés del carrer Hospital i dos amigues seves. Al costat meu, s'ha segut una de les seves amigues, María Teresa, és una dona Suíssa, del Cantó Alemany, però es filla de catalans. Hi havia estat casada amb un Suís i te dos fills a Suïssa. Ella viu a Sta. Cristina.
El pare de la Núria, en Josep Murlà, intentant ajudar la seva filla, com fem tots els pares, agafat el micro i s'ha convertit en el Guia turístic, (molt bo per cert), però l'ha xafat la guitarra a la filla!
Ens ha informat de tot, molt be, ha explicat una metàfora de David i Goliat que li va escoltat a l'economista Xavier Sala i Martin, en una conferència. Ha explicat acudits i ens ha sorprès a tots favorablement. 
L'autobús ens ha deixat, just davant del Palau de la Música. La Meridiana, ja estava tancada al tràfic i amb molta gent que pujaven i baixaven amb estelades, samarretes blanques. Menjaven, aprofitant qualsevol esglaó per assentar-nos, jo he trucat a la meva germana Merche i ens hem trobat, just entre el Tram 115-116. Cada tram, devia tenir uns 50 mts. i estaven senyalitzats, amb cartells a les faroles.
Poc a poc, ens hem anat posant a lloc i l'avinguda s'ha nat emplenant, fins el punt que els mes baixest, només veien esquenes, barrets, (qualcuns, fets amb els punters), i estelades onejant al vent. Fins i tot, jo no he vist el punter gros i grog, que ha passat per la via central del tramvia,  a les 18:00 h. aprox. Només he vist un camionet grua que anava al davant i els helicòpters que dalt del cel, l'acompanyaven provocant l'eufòria de tots els que estaven+ a sota. L'he de donar la raó a la meva dona, que m'ha dit quan he arribat a casa, que ella l'ha vist per la tele, millor que els de l'helicòpter! Les imatges, son impressionats, però l'emoció que sents allà dintre, encara que no vegis res, és incomparable!!
Tot el temps que hem estat a la Via, al costat nostre, hi havia en Modest Massallé i la seva família. El fill portava un tambor i abans de començar la Via, a tocat amb una colla que no coneixia, dels molts que han participat a la festa.
La cloenda de l'acte, s'ha demorat molt, la meva família han marxat abans d'hora. Al programa, hi havien de ballar una rumba, diferents parlaments reivindicatius i cantar l'himne dels Segadors. Jo amb Modest, Miquel Madrenas i d'altres de Sant Feliu, teniem por, de arribar tard al lloc on l'autobús ens hi havia de recollir. Finalment, van començar arribar busos, però el núm. 4, no venia. De 12 que hi havia de Sant Feliu, va arribar, l'últim.
La tornada, ha estat complicada, per sortir de Barcelona, hi havia unes retencions terribles. El nostre xofer, ha decidit sortir per l'autopista de la costa. Quan ja venien per Malgrat o eixís, s'han posat en contacte l'autobús nº 1, amb el nostre i l'ha dit que encara estava a Barcelona. Donat que havia sortit, molt mes aviat que nosaltres, devien arribar molt mes tard.
Nosaltres hem arribat aquí, a les 10:00 h mes o menys. Just per veure el debat que feia, Josep Cuní a 8 al dia.

¡FINAL DE LA DIADA DEL 2015!!! (Sense cap incidents).

Julián Lucena.

¡Expectatives! 10 de setembre 2015

Del meu Diari

Dia 10 de setembre de 2015, dijous.

Estem a punt de entrar al dia 11. Falten 5 minuts per que es iniciï la campanya electoral a les Eleccions del 27S al Parlament de Catalunya.

Estic veien el Debat de Josep Cuní a 8 al Dia. Estan fent un debat especial, amb mes tertulians del normal. Com sempre, ha fet dos bàndols. Uns favorables al SI, i altres favorables al NO, (amb matisos...)

Josep Cuní.

Pilar Rahola. ---------------------------------/ Màrius Carol.-(Director de “La Vanguardia”)

Cristina Sànchez Miret (Sociòloga).----/ Xavier Vidal-Folch  

Manel Cuyàs.(autor, memòries de Jordi Pujol)-/ Josep Manel Silva

-----------------------------------------------------/ Cristian Segura.- (periodista del País)

Els mes moderats, han estat: Màrius Carol, Josep Manel Silva, Cristina Sànchez, Cristian Segura i Manel Cuyàs.

Els mes bel·ligerants, tant de un costat com de altre son: Pilar Rahola i Xavier Vidal-Folch.
La discussió avui, ha estat sobre el Discurs Institucional que ha fet el President Mas, amb motiu de la Diada de demà.

Jo personalment, el Discurs, ho he trobat força neutral. El debat, bé, però s'ha produït una forta discussió entre la Senyora Pilar Rahola i el Senyor Xavier Vidal-Folch. La vehemència de ella i la grolleria Barroera de ell, ha estat de llibre, no deixava parlar a ningú i amb un somriure irònic de superioritat amb tics dictatorials, menys-preava als contrincants. Res a veure amb el Senyor Juan-José López Burniol, (absent de la tertúlia avui), pot a ser que tingui unes idees semblants al senyor Vidal-Folch respecte del Procés, però el Notari es tot un Senyor, i defensa les seves idees amb una mestria exquisida, (¡hauria estat un gran polític!).

Demà aniré a Barcelona, amb els Autobusos de l'ANC. Hem d'emplenar la Meridiana, com ho varem fer l'any passat la Gran Via i la Diagonal. Aquest any, em temo que no serà tan fàcil, es possible que tinguem quelcom aldarull o pot a ser pitjor, doncs a Madrid, estan molt nerviosos i faran qualsevol cosa per rebentar l'acte.

Ja veurem!

¡EXCURSIÓN AL PEDRAFORCA!!

Día 26 de Agosto de 2015, miércoles

¡EXCURSIÓN AL PEDRAFORCA!!

Tenedor de 2 dientes

El Cim!!

Organizada por Andrés, salimos esta mañana a las 07:00h de la BP. : Adrià Bernabé; Marc, (su hijo); Paco Jardinero; Juan García; Sandra (su hija); Rafa García; Carlos, (su hijo); Andrés y yo. ¡Nueve Excursionistas!!

Nos hemos llevado dos coches: Adrià que tiene un todoterreno, creo que de la marca Opel, y yo el mío. Su coche lo ha llevado Marc, con Adrià, Paco Jardinero, Rafa y Marc de chófer. En el mío hemos ido: Andrés, Juan, Carlos, Sandra y yo.

Nos hemos ido por el Eix hasta Manresa, después hemos tomado la autovía que va de Barcelona al Túnel del Cadí y antes de llegar al mismo, hemos girado a la izquierda, hacia Saldes. A la salida del pueblo, sale una carretera pequeña, muy estrecha que va a un aparcamiento y mirador, debajo del Refugi “Lluís Estasen”. A partir del aparcamiento, la carretera, se convierte en Pista Forestal que va a la Sierra del Cadí.

Los coches los hemos dejado en el aparcamiento y nos hemos cambiado. Delante de donde yo he dejado el coche, sale un camino que empieza con una escalera de troncos, por donde los nueve hemos acometido esta excursión, para muchos como yo, épica.

En poco rato, hemos llegado al Refugi d’Estasen. Andrés ha llenado agua en una fuente que hay delante, en el prado y Adrià me ha convencido a mí para que tomemos un café en el bar. Rafa se ha unido, pero rápido hemos salido hacia arriba, porque Andrés ya estaba nervioso.

Inicialmente, la ruta ha estado bien. Subidas suaves, buena sombra de los pinos y buen ambiente. Teníamos ánimos y expectación, porque lo que teníamos claro, era que había que subir arriba de todo y un momento u otro, cambiaría la pendiente. Nosotros mirábamos a nuestra izquierda y vimos la montaña blanca y pelada y veíamos que el camino, nos alejaba de ella, pero tarde o temprano, aquello se complicaría.

Cuando llevábamos andando unos veinte minutos, Sandra, que por cierto, hoy es su doceavo cumpleaños, le dice a su padre que no se encuentra muy bien y prefiere quedarse allá abajo. Como Juan ha pasado una semana de baja y tampoco tiene muchas ganas de machacarse, se ha quedado con ella. Así que hemos seguido el resto, subiendo y refunfuñando por la emboscada que Andrés nos ha tendido, llevándonos a esta excursión, que todos estábamos deseando hacer y que tantas expectativas nos ha creado, y satisfacción, claro!

Finalmente, hemos llegado al Coll del Verdet, en la cara Noroeste del Pedraforca y final del ascenso por camino de bosque podríamos decir. (Coll del verdet: 2.255,00 mts.).

A partir de allí, venía lo más peligroso, pero también lo más divertido, según los montañeros especializados. La verdad es que yo, también lo he encontrado así. Es donde te enfrentas de verdad a la montaña, has de grimpar, sientes el peligro, te sube la adrenalina y te reconforta vencer el riesgo. Cuando llegas al Cim y observas el paisaje tan maravilloso, te sientes muy satisfecho, es inexplicable!!

También reconozco, que el riesgo es muy grande, y no me gustaría que un día, por conseguir un objetivo, aunque sea reconfortante, me ocurriera un accidente tan espectacular. Tampoco me gustaría que me ocurriera uno en la carretera, cosa más absurda y que tenemos mucho más riesgo de sufrir.

La sensación de haber subido a un sitio así, por tus propios medios, la vista tan espectacular, la camaradería con los compañeros, la evasión del estrés cotidiano, etc. supongo que es el gusanillo que engancha a tanta gente que están envenenados con estos deportes, tan arriesgados.

Volviendo hacia atrás, en el Coll del Verdet hemos hecho una “parada técnica”, (eso me ha salido muy bien), parada técnica. Quiero decir que no ha sido como las que hacemos, cada vez que los que van delante, te esperan, lógicamente descansando, y cuando llegas tú, a punto de que el corazón se te salga por la calva. Te dicen: - Vamos, que ya queda poco. ¡Veis como no era tan difícil!. ¡Joder!! Te dan unas ganas de darles con el palo!

Bueno, esta vez no ha sido así, ¡Soy un exagerado!! Debe ser porque éramos mayoría los que llevábamos el corazón en el cogote.

La parada ha sido de 10 ó 15 minutos, como mínimo. Hemos comido algo, bebido, y más cosas... (algunos).

Desde allí, hemos acometido la Carena, ya pelada, hacia el Cim que nos quedaba al Este.

El tema de “Grimpar”, cosa que a mí se me antojaba, como lo de ponerse “grampones" y escalar, no ha sido así, pero más o menos. Lo que pasa es que la ruta está muy bien marcada y supongo que también debe estar arreglada. De todas formas, considero que no ha sido demasiado difícil. El secreto está en: no mirar hacia abajo, concentrarse en la seguridad y no ponerse nervioso.

Hemos encontrado una familia, que llevaban dos críos. El chico, no debía tener ni 10 años. Estaban en el Cim, (Pollegó Superior= 2.506 mts). Subir no lo hemos visto, pero bajar, iba con su padre, delante y lo tenía que esperar.

Arriba de todo, hemos parado lo justo para hacernos 2 ó 3 fotos, ver la magnífica panorámica, (había demasiada gente) y bajar hasta un lugar, donde pudiéramos sentarnos tranquilamente a comer. Justo iniciar la bajada, fuera del camino, en la ladera mirando a Sur, sin viento, nos hemos dispersado un poco y hemos comido, comentando que lo peor, ya estaba hecho.

La peculiaridad de esta montaña, emblemática de Catalunya, viene dada por sus dos agujas, (Pollegons) y el Coll de entre ambas, (La Enforcadura). Vista desde el Sureste, que ha sido por donde nosotros hemos llegado, después de una curva de la carretera, la hemos visto, ¡Majestuosa!, emerger desde el paisaje verde de los valles y montes del Pre-pirineo, un enorme tenedor blanco, con solo dos dientes hacia arriba.

 Los dos Pollegons, tienen una altura de: 2506 mts. el Superior y  2445 mts. el Inferior. El Coll central, La Enforcadura, 2356 mts.  Como la capa de la Enforcadura, és más blanda que la de los  Pollegons, se erosiona más y rápido, debido al hielo que resquebraja  la piedra y ultimamente, por la acción humana, que también acelera  la erosión. Esto ha creado las dos famosas Tarteras, (Norte y Sur).

La estructura geológica de esta montaña, es excepcional. El plegamiento Pirenaico, se formó con la colisión de las placas tectónicas, Ibérica y Europea, hace, entre 69 y 75 millones de años. En cambio la formación del Pedraforca, se cree que hace entre 25 y 33 millones de años, dándose la curiosidad que unas capas más antiguas y blandas, como son las de la Enforcadura, que en ese tiempo, debían estar a la misma altura que los dos pollegons, con el tiempo, se han ido erosionando más rápido y ha originado esa Forca que le confiere su Originalidad.

Mi duda surge: Si las montañas nuevas se formaron por plegamientos, relativamente jóvenes: Himalaya, Alpes, Pirineos, etc. y siempre por movimientos de las placas tectónicas. ¿Cómo surgió el Pedraforca, con esa altura tan considerable, en esa época tan reciente y con los tres tipos de materiales diferentes?: Capa Superior del Pedraforca; Capa de la Enforcadura y Capa Inferior del Pedraforca.

Los geólogos hablan de tres capas de corrimiento. Yo no tengo ni idea, pero al parecer, tiene algo que ver con los “Singles” que se ven en el pre-pirineo, tipo Bassegoda y así.

Situándonos todos los excursionistas, en el Coll de la Enforcadura, bajamos por la Tartera Norte, que llega hasta la carretera donde teníamos el coche, pero casi nadie llega abajo porque queda a medio camino entre el aparcamiento y Saldes.

Según nos ha contado Andrés, esta tartera está muy deteriorada, por la cantidad de turistas que subimos y en los descensos, empujamos las piedras hacia abajo, quedando solo una capa de grava, tipo machaca, con poco grueso de la misma, en muchos trozos se ve la tierra. Con la pendiente tan grande que tiene el terreno, resbala mucho y siempre estás en el suelo. En cambio, cuando hay muchas piedras, (sobre todo de 10 ó 12 cms.), puedes bajar saltando y corriendo, que no te caes.

Lo malo de los principiantes, es que el cansancio que ya acumulas, la falta de experiencia, todo junto, hace que te caigas más y te puedes hacer daño. Carlos, el hijo de Rafa, se había hecho daño en una rodilla subiendo y han tardado en bajar un montón. A media Tartera, o un poco más, por la izquierda sale un camino, por donde volvimos al Refugi d’Estasen.

Finalmente, llegamos todos a los coches, donde ya nos esperaban, Juan y Sandra. Nos cambiamos e iniciamos el regreso, pasando por Saldes, donde nos paramos para tomar una cerveza en un bar.

Llegamos a la BP. de Sant Feliu, a las 06:00h de la tarde. Hicimos las cuentas de la gasolina y las cervezas, y tocamos a 10 €. Cada uno!
¡Un día magnífico y barato!!

¡Trobada Ciclista “PIBO” de Palamós!!

MI  DIARIO.           Nº  11

Dia 18 de juliol de 2015, dissabte.    

Amb sortida i tornada de Pont de Molins. ¡Ruta del Rio Muga!!

Fa un parell de setmanes Julián, en va comentar que l’Albert Bach, (membre d’aquesta Colla), estaven preparant aquesta sortida, i el va convidar anar-hi amb ells, cosa que ja hi havien fet altres anys, inclòs amb els seus amics. El dia que l’hi va dir, jo era a l’oficina, i també em va comentar, si volia venir jo.

En principi, jo no creia estar preparat, però en Julián va convencem i va programar uns entrenaments per que agafes fondo i tot i ser una ruta llarga, jo amb una mica d’entrenament previ, segur que la podia superar be. Tot l’entrenament que varem fer, son dues sortides. Una per las muntanyes de Solius, Sant Baldiri, etc. i d’altre fer carril bici, fins una mica mes de Llagostera i tornar.

Jo per el meu compte, he anat una vegada amb el meu germà a Llagostera i un altre, tot sol també per aquí.

Ahir divendres, varem quedar amb Julián per sortir d’aquí a les 5:30h. del dematí, carregar bicis i poder arribar a les 6:00 h a Palamós. Paco Martínez, de TEIMA l’hem portat nosaltres la bici i ell anat amb el seu cotxe, aixís que de Sant Feliu, només hem anat quatre.

En arribar a Palamós, (allà on viu en Jaume), hem carregat unes 10 bicis més a la furgoneta de Julián, i hem sortit capa Figueres i Pont de Molins. Hem arribat al poble a les 7:30 h descarregar les bicicletes, agafar totes les coses necessàries per el camí i sortida, capa les 8:00 h.

Inicialment, tot molt bé i tranquil, hem començat pujant per la vora del riu i tres o quatre vegades, ens hem aturat a llocs estratègics, amb una vista impressionant. El primer, una cataracta amb forma de cua de cavall, molt alta. A cada lloc que ens hem aturat, hem fet fotos fantàstiques!!

Aquí hem parat una estona per fer fotos.

Aquesta part del Riu Muga, quasi arribant a Pont de Molins, per sota de la Presa de Boadella, es on porta més cabdal i els paratges son més macos.

Per la sequera que estem passant i la calor d’aquest estiu, sorprèn que baixi tant d’aigua. Tot i que el començament hi anaven tranquils, quan arribat mitja cursa, del paisatge, no hem pogut veure res. El deixo pendent per a un pròxim viatge, més tranquil amb la Carmela i si es possible, amb cotxe.

 

               

També hem arribat a un lloc, on hem agut de passar les bicis per una escala metàl·lica i un Molí amb moltes passarel·les de fusta. Tot molt maco!!

 

Aquesta Colla PIBO de ciclistes de Palamós, la va fundar un senyor que tenia un taller de reparació de xapa de cotxes, i ara està jubilat. En Jaume, que és el President de la Colla, o Club, (a la foto, primer dret, començant per la dreta). No sé si deu tenir gaires membres? Jo diria que deuen ser, una vintena, aproximadament.

També, ens hem aturat per fer un descans i veure aigua, a dalt de la Presa de Boadella, que varen passar per sobre d'ella.

A la foto, on som tots els participants, només sé el nom de: Jaume, Paco, Toni Lucena, Leiva, Julián, Berta, Joanna, Albert i Jo.

Toni Lucena es un Senyor d’Olot, molt bona persona i amb un estat de forma, boníssim. Aquesta vegada, ell tancava l’excursió, i jo con que totes les pujades, em quedava ressagat, he pogut parlar amb ell. El seu pare és de Lucena i va fer la “mili” a Olot. En acabar, es va quedar a viure allà. Ell va néixer a Olot i si la seva dona és una de les que venien amb nosaltres, deuen ser cunyats d’en Jaume. (Igual estic equivocat??).

Reconec que vaig pecar d’ingenu perquè vaig creure que el meu estat de força, era superior. El meu error ha estat això, però també, agut una sèrie de circumstàncies que han estat de poc que no arribés a la furgoneta. Per sort no ha sigut eixís.

 - Primer, la calor tan forta que hem tingut avui, la dona de l’Albert portava un aparell que marcava la temperatura i quan hem arribat a dalt de tot, estaven a 40º. Això a dalt la muntanya, no puc ni pensar la temperatura que tenien, a vaig a la carretera asfaltada, entre Albanyà i Sant Llorens de la Muga. L’aire cremava i les forces em faltaven per pedalejar.

-Segon, aquesta ruta, els companys de l’Albert, hi havia tais que ells, no coneixien be. A mes del pendent tan exagerat, estava ple de pedres i això feia que un moment o altre, tothom hagut de posar peu a terra. Jo a la que trobava  pedres, ja baixava de la bici i anava caminant, que encara feia mes ràpid.

-Tercer, les baixades! Encara patia més que les pujades. Estic tan insegur i no domino, ni la bici, ni la tècnica per baixar. Això em fa tenir molta por de caure, perquè si caus, et post fer molt mal! Quan arribava a dalt, les cames no m’aguantaven... Quan arribava a vaig, els braços no m’aguantaven...

Hagut un moment, per travessar una riera, que hem passat les bicis, en cadena. Tant a la baixada com la pujada, ens hem repartit les posicions, anàvem passant bicis i el que anava primer, les col·locava en una explanada petita, fins que hem pujat tots. El pendent era tant fort, que necessitàvem les mans per agafar-nos als matolls, i poder pujar.

Una mica mes endavant d’això, la Joanna (dona de l’Albert), ha trencat la patilla del canvi de la bici. ¡Sort que portaven una de recanvi! Tot i això, la feina ha estat, treure la trencada i adaptar la nova, perquè no era de la mateixa bici.

Quan passa una cosa d’aquestes, en aquestes sortides on tot és ¡companyonia de la bona! Sempre nià algú, degut a la seva feina o perquè s’han trobat moltes vegades, que fan quasi miracles: dons no teníem eines, els cargols no sortien, de martell feien servir una pedra... Tot això, amb un bon rotllo fantàstic!. Els únics que devien estar una mica preocupats, eren la Joanna i l’Albert. Quan finalment es va solucionar el problema, ho varem celebrar, com si vesi’m guanyat una etapa del Tour.

Aixís, hem anat pujant, fins que hem arribat dalt de tot i tocava baixar, baixar, pujar, baixar, pujar, baixar, baixar... jo he perdut el compte de les vagades que ho hem fet...!!

Finalment hem arribat a Albanyà (poble preciós), on hem agafat aigua fresca d’una font i per la carretera asfaltada, hem baixat, seguint el riu fins a Sant Llorenç de la Muga.

Aquest tros, ha estat el millor, tenint en compte que era carretera asfaltada, baixada i a Sant Llorenç, ens hem banyat al riu, sens docte, el millor del dia. Ara bé! La calor a la carretera, aquella hora del dia, insuportable!!

A l’entrada del poble, hem vist al riu una sínia de fusta, molt semblant a la que teníem nosaltres a l’horta de “Puente Genil”. Està funcionant, es mes petita que aquella, però treu aigua. Com anava amb Julián i era tard, l’he dit que de tornada, l’hi faria una foto. Després del bany, hem sortit del poble, per l’altre costat i no l’he pogut fer.

Julián, Berta i Toni Lucena, que han sortit els últims, s’han perdut i han sortit a la carretera, per on hem entrat, s’ha aturat i a fet la foto que jo no he pogut fer.

De Sant Llorenç a Pont de Molins, passant per el pantà de Boadella, tot i que no l’hem fet per la presa com a la nada, ha estat ¡mortal per amí! Tota la ruta, l’hem feta amb 6:30 h. aproximadament.

De les 5:00 h del dematí, fins les 3:00 h de la tarda, amb: un cafè amb llet i cereals; un plàtan; dues barretes i un xarop energètiques i molta aigua. Jo penso que lo que m’ha faltat amí ha estat un bocata de dos pams, ple de fuet i una bona cervesa. En Julián diu que no, perquè desprès a les pujades, et surt tot per la boca! ???

Tot el camí, Berta i jo, hem anat molt forçats i enrederits, però a partir de Sant Llorenç, jo he perdut forces mes ràpid que ella i de poc que no arribo.

En arribar a Pont de Molins, ens hem canviat, hem acomiadat els tres que no han vingut a dinar amb nosaltres i ràpidament hem sortit capa Els Hostalets, on està el restaurant que hem dinat.

A la cursa anaven disset ciclistes i a dinar ens hem quedat catorze. El Restaurant, a estat molt be i ens hem acabat de refer. Julián, amb la primera cervesa que ha pres, com era massa freda, se l’hi ha posat malament, però ràpidament l’ha superat i hem acabat la troballa perfectament.

L’Albert i la Joanna, s’han portat molt bé amb nosaltres! Ell, a les pujades suaus, ens esperava i de vegades, tornava per preguntar-nos ¿com anaven? I donar-nos ànims. Ami, m’animava i m’enganyava, diguin-me que ja estaven arribant, -Només falten vint minuts! Eixís m'he passat dues hores. Al restaurant, el primer plat l’han posat ells i no es podia triar, però ha estat un “pica pica” molt bo i ha desaparegut en un moment. De segon hi havia galta, calamars a la planxa i d’altres coses mes. Jo he demanat galtes, no me n’he adonat, com estaven!

Els que no han vingut a dinar amb nosaltres, son: Toni Lucena, la seva dona i crec que el noi que arreglava la bici de la Joanna.

Ja de tornada, hem vingut parlant amb la Berta i Julián de temps antics. Com hem passat per Figueres, jo els explicava el temps que vaig passar treballant allà amb 18 ó 19 anys.

També els he explicat l’accident que va tenir en Javier Capón a Platja d’Aro, on va caure per el forat d’ascensor de 7 ó 8 pisos d’alçada i va morir a l’Hospital de Palamós.

A casa den Ramón, hem descarregat les 8 ó 10 bicis que portaven dels d’allà, en arribar a Sant Feliu, també l’hem deixat a Paco la seva a la Carretera de Girona i a mi m’han deixat a casa.

De 05:00h del dematí, a les 08:00h del vespre. Dia magnífic, però ¡¡esgotador!!!

Julián Lucena.