DIADA 11 DE SETEMBRE 2016

 

Aquest relat de la Diada, li dedico an Lluís Sureda perqué es millori aviat i pugui estar amb nosaltres!

 

 

 

11S 2016, diumenge.

Aquest any a Salt, per mi ha estat el primer any que he participat com a Membre de Ple Dret de l’ANC.

Els darrers mesos de juliol i agost, hem tingut molta feina fent actes i participant de diferents activitats que han programat els diferents coordinadors, intentant atreure més gent per exemplar la base social en favor de la Independència.

També hem tingut que assistir a diferents reunions, inclòs una a Salt dimecres dia 7 per a Voluntaris de la Diada, on ens van explicar quina seria la nostra tasca el dia 11. De Sant Feliu hem fet de voluntaris, 11 + 2 de Platja d’Aro que s’han afegit amb nosaltres.

La llista de voluntaris de Sant Feliu, som:

Jordi Gavaldà   (Coordinador de voluntaris del Baix Empordà)

Alba, Susa Bonilla, Vicenç (marit de Susa), els seus fills i una amiga, Montserrat Vallribera, Margarida, Ramón Muntada, jo i la parella de Platja d’Aro.

 

 

Com cada any, vam quedar a l’Estació de Busos a 2/4 de 12h, ens donaren un diari EL PUNT , fet expressament per la ocasió, on nià una mà i amb lletres que diuen “ A un pam de la INDEPENDÈNCIA”. A les 11:50h Van sortir capa Salt. Al Bus núm. 1, i anaven els voluntaris amb Jordi i l’Alba que ens informaren de alguna cosa nova i les tasques que havien de fer. Arribarem a Salt a les 12:35h. 45 minuts de viatge.

 

En arribar, varen fer un volt per la Avinguda, per veure l’escenari de la Mani i com encara no estava en marxa la taula de col·laboradors, on ens havien de presentar els voluntaris, ens vam anar a la zona de la Fira d’Entitats i vam menjar un entrepà amb unes coca-coles. Jo vaig comprar 4 ó 5 gots característics de l’Esdeveniment.

A les 14:00h ens tenien que presentar a les taules, ho van fer però encara no estaven en marxa per organitzar-nos. Finalment va venir en ????   i amb Jordi van organitzar la nostra feina. Ramón Muntadas i jo, havíem de controlar la part Nord del tram 24, just al darrera de la pantalla de TV fins al tram 23. Nosaltres érem els Voluntaris Intra-trams, ens varen donar una mena d’armilla verd i començarem a passejar a mon i avall, amb el propòsit, que no passés res al nostre tram. Portàvem la llisó ben apresa i l’estat d’ànim per els núvols.

 

 

 

 

 

 

 

 

Quan comences una jornada d’aquestes, a més de la emoció de l’inicio, sents el dubte de com acabarà. Jo que evidentment, no soc cap heroi, sento neguit quan penso que aquest repte que estem a punt d’aconseguir, no acabi en algun tipus de violència física. Evidentment, provocada per els nostres adversaris. Ells, sempre han resolt aquests conflictes a cops de (bastons, espases o canons....i també afusellaments!!), nosaltres en canvi, fins ara els hi hem fet front amb:

·        “Cop de falç”

·         Resistència de 15 mesos al Setge de Barcelona amb “La Coronela”, milicians i poca cosa més,// Contra als exèrcits de dues nacions de les més poderoses del mon de llavores...

·        Miquelets,..

·        El Tambor del Bruc...???

i ara només contem amb:

·        La raó,

·        El Seny,

·        Els Mossos d’Esquadra,.... ?? i no gaire cosa més, doncs pensar que ens ajudin les mateixes nacions Europeas que ens varen deixar “penjats” al 1714!!??

 

Al 1713, es va signar el Tractat de Utrecht que donava per acabada la guerra d’Europa:

-Anglaterra es queda Gibraltar i obvia el Pacte de Gènova (1705), on es comprometia a garantir les Constitucions Catalanes, en cas de derrota militar.

-Àustria, amb el ja Emperador Karles, renuncia al Tron d’Espanya, obvia també el Pacte de Gènova i oblida quan lluitava plegat amb Catalunya contra Felip V, es deia Carles III i tenia la Capital a Barcelona.

Perdoneu pel meu pessimisme, però que el Procés pugui endur-se a terme sense vesar una gota de sang, és tan ingenu com el desenllaç de l’obra,  “El Mercader de Venècia”.

Bo, estic pensant en veu alta!!

Quan entro en aquestes crisis de pessimisme, tinc que pessigar-me per tornar a la realitat.

Realment, penso que estem en la situació més favorable per aconseguir la Nostra Independència!

Tornem al relat dels fets d’ahir. Només començar, van veure que la participació seria un èxit. La gent anaven amunt i avall i cada moment hi eren més. Preguntaven molt i l’ambient era molt maco.

 

El dia no podia ser mes bo, molta calor amb un sol rigorós que  es va convertir en un problema a l’hora critica, 17:14h, en que seguint el programa, començaria Lleida repicant totes les campanes de la Seu Vella de la ciutat i bategant la gent amb el punt que els hi varen repartir els voluntaris, al ritme de la música. A continuació ho va fer Berga, després Salt, Tarragona i l’última Barcelona, a continuació llençarien un coet i tots cinc llocs a l’hora farien el batec junts, al temps que les colles castelleres, aixecarien uns Pilars que representarien Els Pilars de la República Catalana.

 

Tot  això va portar molt de temps. No sabria dir si mes de mitja hora ò tres quarts. La gent amb la calor que portaven suportada i acomodats a l’ombra dels arbres, no hi havia manera de fer-los sortir al mig del carrer.

En Ramón i jo feien tot el que podien i més, però no volien sortir. Varen ser els pitjors moments. Tot i això, les fotos que van sortir a la TV, es veien molt bé.

Jo els deia: Va Home!, amb l’esforç que hem fet venint fins aquí, ara per 10 ò 20 minuts més, no podreu sortir a la foto!! En Rajoy podrà dir que som quatre gats! De mala gana, sortien, però molts, quan tornaven a passar ja estaven sota l’arbre de nou.

Un o dos trams més endavant nostre, en un edifici molt alt, van desplegar una Estelada, enorme. Jo vaig veure molta gent de Sant Feliu, molts no els hi havia vist a l’Estació dels Busos. També vaig trobar-me amb les meves germanes: Merche i Olga, amb els seus marits Pep y Paco. Ells venien d’ Osor i van arribar just abans de començar l’Acte. Els hi vaig recomanar posar-se a la part de Tram del darrera nostre. Per la pantalla de TV!

No cal dir que dels parlaments que varen fer al escenari principal, on hi havia el President Puigdemont, jo i tant, ni em vaig adonar. TV no hi teníem però megafonia sí, ho que passava és que no paràvem. En Jordi va venir a donar-nos feina per ajudar als pobres voluntaris de Salt, recullin coses i informant a la gent quan sortien. Amí em va dir que anés a la taula per ajudar a vendre begudes i dona un cop de mà. Sort que en arribar allà, no hi havia gaire gent i em van redreçar a informar la gent que sortia.

 

Finalment, quan tot estava tranquil, s’apropava l’hora de sortir el bus i llavores va sortir un petit problema, doncs amb els calés que hi havien fet les voluntàries que venien marxandatge a les parades, calés que era per la Territorial de Salt, crec que no hi havia cap responsable que signés i es fes càrrec d’aquells calés?? En Jordi i l’Alba es van quedar allà, en Ramón i jo ens vam anar capa el bus, a explicar al xofer que hauríem d’esperar uns minuts a que vinguessin els caps, que estaven parlant amb els responsables de Salt.

Anant capa el bus,  jo que teòricament era el que coneixia el terreny de la Mirona, vaig voler agafar una drecera i una mica més i ens han d’esperar a nosaltres.

Vam sortir a 2/4 de 8h i amb 5 minuts, per els voltants de l’Espai Gironès ja estaven a la cua. Una retenció que va durar 10 ó 15 minuts.

Finalment, arribem a Sant Feliu a ¼ i mig de 9h. A l’Estació dels Busos ens vam acomiadar, cansats però contents, no sols per la feina ben feta, més aviat per l’èxit de la jornada!

Julián