Dia 24 de març de 2013, diumenge.
Fa uns
dies que he conegut un Senyor de Sant Feliu. Es diu Albert Tauler, per a mi es molt important perquè ha escrit un
llibre de les seves memòries, on parla de les vivències al llarg de la seva
vida, molt llarga ja, donat que el proper mes de juny, farà 89 anys. Tinc que
dir que aquets 89 anys no reflex en, el seu aspecte físic ni mental, puix quant
parles amb ell i observant-te’l, no diries pas que tingui més de 78 o 80 anys. Jo
no coneixia en “Berto”, (Llibert o
Albert).
El llibre que ha escrit, es diu: “Memòries i reflexions d’un vell ganxó”.
El llibre me lo va recomanar l’Esteve
pintor, en principi. Ell tenia un exemplar, que l’hi va deixar a un amic i em
va dir que quan l’hi tornès, me lo deixaria per llegir. Se’l va repensar, va
anar-hi a la llibreria i me’l va comprar. ¡L’Esteve és eixís!.
La
importància que jo li dono aquest llibre és, com explica l’Albert, aquestes vivències seves, que podríem saber per altres
llibres molt especialitzats en els temes que ell desenvolupa al mateix, però
com els explica ell, i els sentiments que exposa envers els esdeveniments tan
tràgics i tan propers per a nosaltres físicament.
Descriuré aquí una de les escenes
reflectides per a ell, que mes m’han impactat. Fou les sensacions que va sentir,
a l’esclatar les dues bombes de la guerra civil al nostre poble, a l’Ajuntament
i l’hotel Marina: ─No cal dir que, en un
moment, barbers i clients varen fugir instintivament cap al fons de l’establiment,
uns ensopegant i fent caure les portes desmuntables, que en aquell temps no sé
si bé o malament en dèiem ventalles, sobre les quals va rodolar més gent...
O sigui, un veritable desgavell. Com es pot suposar, vam suspendre la feina al
mateix temps que s’escampava pel poble la noticia de la bomba que havia
esclatat a la Casa de la Vila. Jo, amb la curiositat pròpia de l’edat, vaig anar
a l’ajuntament i vaig quedar esglaiat de veure aquell munt de runes i sentir
dir que hi havia molta gent colgada a sota. Encara estava paralitzat de la
impressió soferta, quan empenyent-me l’esquena un home uniformat va dir-me que
ajudés. He de confessar que no vaig tenir prou coratge per quedar-m’hi i em
vaig allunyar d’aquella destrossa...
Moltes
vegades he escoltat que a Sant Feliu de Guíxols, a la guerra civil hi havia esclatat
moltes bombes, i una concretament, sobre l’Ajuntament, però com l’explica l’Albert,
et situes al joc i pots sentir, el que ell va sentir en aquell moment.
Jo no se si aquets llibre es bo o no, però
una vegada vaig llegir en algun lloc que un llibre es bo, si el que el llegeix,
el troba apassionant, es diverteix, s’enganxa i sobre tot repeteix la seva
lectura. ¡Jo estic ara a la tercera vegada que el llegeixo! La primera vegada
que el vaig llegir, ho vaig fer amb un dia, encara que em vaig anar a dormir a
les dues de la matinada, la segona, amb un llapis, l’he nat porquejant
remarcant cada cosa que trobava interessant i ara vaig puntualment a les coses
que m’interessen especialment.
També crec que l’ interès especial que he experimentat
per aquesta obra i el personatge de Berto, a estat motivada per l’
identificació que jo he vist vers, el meu
pare al llarg de la seva vida. El meu pare, tenia 7 o 8 mesos mes que ell,
també tenia un sol germà, una mica mes gran que ell, (tenia 5 germanes), el seu
pare i mare eren rojos i tota la guerra van tenir els mateixos problemes que
els pares d’ell. Durant la guerra, el meu avi va ser president de una “col·lectivitat civil”, dons no tenia
edat de anar-hi al front i el meu pare tampoc, per el mateix motiu que en Berto.
El germà del meu pare, si va anar-hi voluntari amb 17 anys, va desertar amb uns
amics quan van sentir les primeres bales
xiular, (per desgràcia, França era més lluny de Granada), el van empaitar i
li van fer un Consell de Guerra, condemnant-lo
a mort i el meu avi va ver de buscar totes les seves influencies per aconseguir
que l’indultessin donada la seva joventut. ¡Al bàndol nacional, no haurien sigut tan condescendents!
Passada la guerra, el seu germà, també va
fer la mili a Melilla, 4 anys! No obstant ell no va tenir la mala sort, tan
tràgica, del germà de en Berto. El meu pare, també va fer la Mili a Melilla, 3
anys.
He vist aquest home, només dues vegades, la
primera, vam xerrar llarg sobre el llibre i d’altres coses interessants de Sant
Feliu. La segona, ha estat molt breu i el sento molt, es per la meva maleïda feina
que darrerament, tants mal de caps em porta. Jo vull parlar amb ell de moltes
coses que ell sap i a mi m’interessen tant. També voldria ser amic fraternal d’
ell i de alguna manera, retrobar-me amb el meu pare que va morir fa 9 anys i jo
tinc el sentiment, que no vaig està a la alçada de lo que l’estimava i ell es
mereixia.
No vull deixar aquest relat al meu Diari,
sense fer esment al personatge mes important de tot això. L’Esteve López, “el pintor”. Sempre passa per l’oficina, amb els
seus acudits i com que “coneix a tothom”, ens explica coses de tota mena que
ell sap que ens interessen, sobre tot, a en Sergi i a mi.
Fa pocs dies, em va
dir que un seu amic, crec que del carrer del Mall, amb el que te una relació, per
ensenyar-li a fer talles de fusta, li va regalar un llibre de les Memòries d’un
seu amic, que segur l’interessaria molt. El va llegir ràpid, i l’hi va donar a
llegir a un altra amic seu. En tornar-li el seu amic, me el portaria a mi,
perquè el llegeix jo també.
Al cap de cinc minuts, va tornar amb el
llibre nou, per a regalarm-ho. Tenir un amic eixís no te preu!
Conec a l’Esteve, fa molts anys. Érem veïns
amb els seus pares, d’ençà que vam arribar a Sant Feliu, l’any 1965. Els seus
pares, (Esteban i Cecilia), eren molt estimats per tots els veïns del barri,
(carrers Doctor Preses, Mina del Nord, Castell d’Aro). L’Esteban es dedicava,
amb un carro i una mula, al transport de sorra, fem, i qualsevol cosa que li
demanaven els veïns o les empreses. Jo el recordo amb les ulleres de sol
fosques, degut a un problema que tenia a un ull, inclòs no se si el tenia
perdut. Amb el seu rondinar dixaraxero, crec que inclòs parlava amb l’animal
que estirava el carro!. La seva dona, era molt amiga de la meva mare.
Nosaltres, van marxar del barri, al cap de sis anys de viure al carrer Castell
d’Aro, per anar-hi a d’urbanització Mas Gras, a prop de la carretera de Girona,
amb la qual cosa, tampoc és que marxéssim de Sant Feliu, la distància és minsa,
però varem canviar de Vall. El Puig del Molí de Vent, sembla mentida, el que
separa!
Els pares de l’Esteve
y la seva germana, mes gran que ell, varen morí molt joves. Sobre tot, l’Esteve
va quedà orfe, crec que amb dotze anys.
Els nois joves creixen
molt ràpid, i nosaltres el van perdre de
vista a l’Esteve i la seva germana, els coneixien de molt petits.
Fa pocs anys, ens
varen retrobà amb ell, fent una obre a Santa Cristina d’Aro, per una amiga comú,
filla de una amiga de la meva mare, que vivia a la mateixa casa on nosaltres estàvem
de lloguer i ella estava casada amb el propietari de l’edifici i vivia al pis
de sota nostre del carrer Castell d’Aro.
Moltes gràcies Esteve! T’aprecio molt, de veritat!!!
